We use cookies to offer our visitors a comfortable and transparent experience when browsing our website. If you continue browsing, we consider that you accept their use. You can change the settings and get more information. More info
In depth
La ‘mansana’ de la discordia

La ‘mansana’ de la discordia

Al passeig de Gràcia, entre els carrers d’Aragó i del Consell de Cent, hi ha una illa de cases de l’Eixample amb tres edificis: la Casa Amatller, la Casa Lleó i Morera i la Casa Batlló. Són tres exemples reeixits del modernisme català i, concretament, dels tres arquitectes més representatius a casa nostra: Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) i Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926).

 

Abans d’analitzar cadascuna de les solucions que van proposar, primer cal explicar el perquè d’aquest nom, “Mansana de la Discòrdia”. Per això hem de fer un viatge a l’antiga Grècia i endinsar-nos en la seva mitologia…

 

La manzana mitológica

 

Tetis i Peleu van celebrar les noces, però no van convidar-hi la deessa de la discòrdia per raons òbvies. Pensaven que amb això n’hi hauria prou per gaudir de la festa amb pau i harmonia, però anaven errats. Durant el banquet, la deessa de la discòrdia va aparèixer i va llançar una poma d’or sobre la taula que portava gravades les paraules següents: “Per a la més bella”. I aquí va començar el problema. Tres deesses es disputaven el premi: Hera, Pal·les Atenea i Afrodita. Com que no hi havia manera que es posessin d’acord, Hermes les va conduir a veure Paris, conegut pel seu bon judici. Recordem que Paris era el fill de Príam i Hècuba, reis de Troia. Paris es decidí finalment per Afrodita, i aquesta li donà com a recompensa l’amor de la més bella de les mortals: Helena, que vivia al palau d’Esparta amb el seu marit Menelau. Per contra, les altres dues deesses, ultratjades, humiliades i geloses, van determinar que aniquilarien Paris, la seva família i tota la nació troiana. Paris va seduir Helena i van marxar junts cap a Troia. Quan Menelau ho va descobrir va reunir els seus homes i altres tribus d’aqueus per anar a destruir la ciutat. Hera i Pal·les Atenea els van ajudar a fer-ho possible. Afrodita, per altra banda, va ser al costat dels troians…

 

Però aquesta ja és una altra història. Podem entendre que així com eren tres deesses les que es disputaven ser la més bella, també aquí són tres edificis els que competeixen per veure quin és el més bonic. Cal afegir que el mot mansana, del castellà manzana, equival a ‘poma’ i per això l’analogia resulta perfecta. Tot i això, el mot mansana no apareix en el diccionari català, ja que per designar un bloc de cases utilitzem la paraula illa, del llatí insula; però val la pena reivindicar-lo, com va fer Ildefons Cerdà, dissenyador de l’Eixample de Barcelona al segle XIX, que va dedicar tres pàgines de la Teoría general de la urbanización, de 1867, a justificar l’etimologia del terme com una denominació derivada del llatí mansio, -onis, que significa ‘habitació’, ‘casa’. Així, quan es van anar poblant els municipis es va usar la paraula mansana per a grup de masos o cases, en català. Segons l’enginyer, més endavant, i capritxosament, es va canviar la s per la z en llengua castellana.

 

La más bella

 

Aclarit això, podem començar a passejar-nos per les tres cases per veure si podem triar quina és la més bella. Totes tres són reformes de cases construïdes anteriorment per mestres d’obra. La Casa Amatller va ser la primera a canviar d’aspecte, l’any 1900, i transformar-se en la joia modernista que és avui. Puig i Cadafalch, tot i ser el més jove dels tres arquitectes —havia estat alumne de Domènech i Montaner a l’Escola d’Arquitectura—, va ser el primer a fer la seva intervenció a la mansana. L’encàrrec li va venir del Sr. Antoni Amatller. Els Amatller ja eren a Barcelona l’any 1797, en un taller artesanal de xocolata al carrer de Manresa, però seria l’Antoni el que l’any 1878 aixecaria una fàbrica al barri de San Martí de Provençals i, amb les màquines més modernes del moment, augmentaria la producció i faria prosperar el negoci familiar. Bon coneixedor del significat de la publicitat, va encarregar pòsters, cromos i calendaris a diferents artistes, de la talla d’Apel·les Mestres o Alfons Mucha. A més, era fotògraf amateur, per la qual cosa va demanar a l’arquitecte que li fes, dalt de tot de la casa, un taller fotogràfic. Sembla que aquest va ser el motiu per acabar la casa amb una coberta a dues aigües i no amb un terrat, com era més freqüent a la Barcelona del moment. La influència dels Països Baixos, sempre presents en l’arquitectura de Puig i Cadafalch i on viatjava sovint Amatller per negocis, és ben palesa en aquest coronament.

 

La façana de la Casa Amatller ens parla del propietari i dels gustos que tenia: al voltant de la porta d’entrada, l’escultor Eusebi Arnau hi va representar les al·legories de la pintura, l’escultura, l’arquitectura i la música, i sant Jordi, el drac i la princesa. Al balcó del pis principal les mènsules estan ocupades per animals que fan accions humanes relacionades amb el senyor de la casa: treballen en la indústria, llegeixen llibres, fan fotografies i col·leccionen objectes d’art. La tribuna que dóna a l’habitació de la seva filla Teresa és plena de branques i fulles d’ametller, que envolten petites A, la inicial del cognom familiar. Tant aquí com al vestíbul i a l’interior de l’immoble es mostra l’ús de les arts decoratives, que és una de les característiques del modernisme català: mosaic, ceràmica, esgrafiat, treball de ferro, vitrall, paviment hidràulic, escultura, orfebreria, fusta… La casa s’ha obert recentment al públic, amb la qual cosa Barcelona ha guanyat un espai en què es pot contemplar un interior tal com era l’any 1900, amb el mobiliari original i, a més, les peces de la col·lecció d’Amatller, entre les quals hi ha vidre romà, retaules gòtics, escultura romànica, casulles medievals i un quadre pintat per Ramon Casas.

 

D’altra banda, la reforma de la Casa Lleó i Morera va començar l’any 1902, sota la direcció de Lluís Domènech i Montaner. La propietària era Francesca Morera i Ortiz. L’any 1906 ja apareix el seu fill, el metge Albert Lleó i Morera, com a propietari de l’immoble. La façana està plena d’escultures (també d’Eusebi Arnau) en al·lusió als seus cognoms: hi veiem lleons i moreres, i dones als balcons amb els invents més importants de l’època —el gramòfon, la bombeta elèctrica, el telèfon i la fotografia. Malauradament, les escultures femenines que estaven a peu de carrer i les de la tribuna del primer pis van desaparèixer l’any 1943, en un moment en què el modernisme estava completament desprestigiat; tan sols queden dos caps, que es poden veure al Teatre Museu Dalí, a Figueres.

 

© jaumefv

 

La Casa Lleó i Morera té un dels interiors més espectaculars del modernisme català, tot i que no conserva el mobiliari original. De nou, trobem diferents arts decoratives que envolten tot l’espai. A cada llinda del passadís en direcció al menjador, Arnau va esculpir diferents escenes de la cançó popular La dida, de manera que es pot seguir la història de la jove que cuida l’infant dels reis quan aquests surten a caçar. Aquesta es queda adormida i el nen mor en un incendi. Aleshores, prega a la verge Maria i al nen Jesús i els promet una corona de plata i una d’or respectivament si tornen la vida a la criatura. I és així, la història acaba feliçment, ja que quan els reis tornen troben el nadó adormit al bressol. A part de l’escultura, criden l’atenció els vitralls del menjador i els panells decoratius de mosaic i porcellana d’Antoni Serra. Per contemplar la riquesa d’aquest pis principal és possible visitar la casa en grups reduïts.

 

Més enllà, hi ha la Casa Batlló, sens dubte la més famosa de totes tres. Gaudí la va reformar en profunditat entre el 1904 i el 1906 i es va inspirar en el mar, en l’oceà, tot i que s’han posat sobre la taula moltes altres interpretacions: el drac de sant Jordi, màscares de Carnestoltes… És important destacar que el paviment que avui trepitgem al passeig de Gràcia —un conjunt d’hexàgons que dóna lloc a un pop vist per sota, una alga marina i un cargol de mar— va ser dissenyat per l’arquitecte per a aquesta casa. El pis principal destaca en comparació amb la resta pels grans finestrals, que s’obren al carrer. La façana, que esdevé una composició abstracta de colors, està feta amb el trencadís que va inventar Gaudí i que va utilitzar per primera vegada a les cavallerisses del comte Güell, a l’avinguda de Pedralbes, número 7, l’any 1884. La creu de quatre braços que corona l’edifici no és l’únic símbol religiós que hi podem veure, ja que a la torre que l’aguanta hi ha els anagrames de la Sagrada Família: JHS, M i JP. Aquesta casa és la més visitada de totes tres; estem acostumats a veure cues de turistes a l’entrada, tot i que està buida, és a dir, no té mobiliari a l’interior.

 

Malgrat que és un lloc emblemàtic a Barcelona, la Mansana de la Discòrdia encara amaga coses que cal descobrir i ara, amb les tres cases protagonistes obertes al públic, no hi ha excusa, tothom es pot endinsar en tres interiors modernistes ben diferents, entendre les propostes dispars dels tres arquitectes i veure com vivia la burgesia catalana del moment. No us ho perdeu!

 

* Judith Urbano Lorente es directora del Grupo de Investigación  de Historia, Arquitectura y Disseny (GRHAD), de la Escuela de Arquitectura de UIC Barcelona.